Angkor Vat, el gran temple de la ciutat

Durant sis segles, l’Imperi Khmer va dominar la major part del Sud-est d’Àsia. La gestió de l’aigua alimentà un poder que s’articularia socialment, política i religiosa adaptant idees de la Índia i que deixaria com a principal llegat Angkor Vat, el gran “temple de la ciutat”.

Cada dia, cap a les 5 del matí, desenes de turistes esperen la sortida del sol per veure com apareix a contrallum la silueta de Angkor Vat, el principal monument del parc arqueològic d’Angkor, al nord-oest de Cambodja. Dedicat al déu hindú Vixnu i reconvertit després al culte budista theravada, el temple és la culminació artística de l’Imperi Khmer, que entre els segles IX i XV va estendre el seu domini i influència a zones dels moderns Vietnam, Laos i Tailàndia.

“Un d’aquells temples, que rivalitzaria amb el de Salomó i que va ser erigit per un antic Miquel Àngel, es mereix un lloc entre els més bells dels nostres edificis. És d’una grandesa superior a allò que ens han deixat Grècia i Roma”.

Així el va descriure l’explorador i naturalista francès, Henry Mouhot, el “redescobridor” modern d’Angkor, després de visitar el 1860 les restes de l’antiga ciutat engolides per la selva. La publicació de la seva recerca va divulgar i posar de moda a Europa un patrimoni i una civilització fins aleshores negligits, tot i que missioners portuguesos i castellans ja n’havien donat notícies a finals del segle XVI.

Aleshores Angkor ja havia estat abandonada i el de Cambodja era un regne que entrava en decadència, cada cop més subordinat als seus poderosos veïns: Siam i Vietnam. Per això, un d’aquells religiosos, el franciscà Marcello de Ribadeneyra, pensà que aquella havia de ser obra d’Alexandre el Gran o de Roma, mentre que el dominic Gabriel Quiroga de San Antonio l’atribuí a jueus que emigraren a la Xina on “n’hi ha en gran quantitat”.

Tampoc Mouhot va poder evitar la perplexitat davant la majestuositat d’aquells monuments on hi veia “un trist contrast amb l’estat de barbàrie en el qual s’ha ensorrat aquesta nació”, la cambodjana, que set anys després de la visita del naturalista es convertiria en protectorat francès.

I tanmateix, el conjunt monumental recorda que durant uns 600 anys Angkor va ser la principal potència de la regió, un Estat que el 1296, tot i haver iniciat un cert declivi, encara era descrit com a “ric i noble” per l’ambaixador xinès, Zhou Daguan, que hi va viure tot un any.

La d’Angkor, però, era una riquesa que no depenia del comerç internacional o de l’acumulació de capital sinó de la producció d’arròs. Era un model econòmic deutor d’un poder que es definia per la capacitat de mobilització de mà d’obra entre una població que reconeixia en el seu sobirà una relació especial amb la divinitat.

“Es veu clarament com aquesta gent, tot i la seva barbàrie, coneix perfectament com és un Príncep com cal”, deia Zhou Daguan al final de la seva crònica, l’únic document conegut que descriu la vida quotidiana a Angkor. Més enllà de les expressions de disgust de l’autor davant hàbits dels khmer com la nuesa o el consum de fel humana com a tonificant, el text mostra com a prop de l’estadi final, encara eren vius dos aspectes clau en l’èxit de la societat angkoriana: la gestió de l’aigua i la influència cultural, ideològica, estètica i religiosa de la Índia.

De la Índia al Sud-est d’Àsia

Angkor, de fet, és el nom amb què avui coneixem aquell imperi però que no és altra cosa que l’adaptació a la llengua khmer de la paraula del sànscrit nagara, “ciutat”. Vat, en canvi, és una adaptació del mot del pali vatta o “temple”, de manera que el significat de Angkor Vat no és cap altre que el de “temple de la ciutat”.

Aquestes llengües cultes són una de les contribucions de la cultura índia a la civilització angkoriana, que també en va adoptar un sistema d’escriptura, un panteó religiós, un vocabulari de jerarquia social, la idea de monarquia universal o l’estil arquitectònic.

Durant prop de mil anys elements de la cultura índia –inclosos els cultes a Xiva o Vixnu i, més tard, el budisme- van ser absorbits per la població khmer i fusionats amb creences autòctones com el culte als esperits dels ancestres o neak ta, inaugurant un sincretisme religiós que avui encara és viu.

Però si bé un viatger de la Índia hauria reconegut a Angkor moltes de les seves costums, el de Cambodja no era una còpia de qualsevol altre estat indi. El sistema de castes, per exemple, va quedar fora d’un procés d’assimilació que, en tot cas, va influir la societat khmer i, sobretot, les seves elits.

No se sap quins interessos o necessitats van guiar la selecció d’unes idees que van començar a penetrar durant el regne de Funan, nom que els cronistes xinesos van donar a uns assentaments del delta del Mekong involucrats en les rutes comercials entre la Xina i la Índia durant els primers segles de la nostra era.

El gruix d’aquella influència es preservaria quan els khmer van desplaçar-se cap a l’interior. Primer, als regnes que al segle VII de nou cronistes xinesos anomenaren Chenla. I després, quan Jayavarman II va fundar el 802, a la riba occidental del llac Tonlé Sap, una nova ciutat que anomenaria Hariharalaya (actual Roluos).

Aquesta va ser la primera capital d’Angkor, que més tard Yasovarman I, que regnà entre 889 i 910, traslladaria uns kilòmetres més al nord, a l’actual emplaçament de la ciutat, que fins que fou abandonada a finals del segle XV, es coneixeria amb el nom de Yasodharapura.

De Xiva al Buda

Els historiadors atribueixen l’elecció d’aquell indret com a capital a raons de seguretat –era lluny d’Estats rivals com Champa- i per la proximitat a les muntanyes Kulen, on neixen els rius que abasteixen Angkor i on ja eren vius els cultes als neak ta locals. Allí, Jayavarman II va ser el primer en proclamar-se chakravartin (monarca universal) amb el títol de devaraja (rei de déus) que el vinculava directament amb Xiva.

Aquesta divinitat, relacionada amb la terra i la fertilitat, ja era popular entre els khmer des del període de Funan, quan començà un culte que incloïa sacrificis d’animals i humans per afavorir bones collites, una pràctica que la primera administració colonial francesa arribaria a documentar el 1877.

Xiva és la deïtat principal en la majoria de temples angkorians, on hi era representada pel lingam o pedra en forma fàl·lica que n’ocupava la part central. Una excepció va ser, precisament, Angkor Vat, construït a mitjans del segle XII per Suryavarman II, devot de Vixnu, divinitat que estigué representada per una estàtua, avui desapareguda, col·locada al centre del monument.

Els temples eren generalment construïts per iniciativa del monarca, ja fos per homenatjar els seus avantpassats o com a futur mausoleu, mentre que la gestió era responsabilitat de l’elit sacerdotal. No eren un espai de reunió de creients sinó, literalment, la residència del déu que s’hi havia entronitzat, justament, perquè exercís de benefactor del seu fundador.

Xiva i Vixnu van ser les divinitats més afavorides per la classe dirigent que des d’aquestes fundacions religioses exercia el control social i mobilitzava la població, tan la lliure com l’esclava, com a mà d’obra.

La fal·lera constructora, però, va ser desigual durant l’imperi khmer, víctima constant del faccionalisme i les disputes internes. Així, els programes d’obres més ambiciosos sempre van coincidir amb regnats unificadors com els de Jayavarman II, Suryavarman II i, sobretot, Jayavarman VII, el primer rei budista d’Angkor.

El culte al Buda, en la variant mahayana, ja era viu entre els khmer quan Jayavarman VII la va convertir en religió d’Estat. La seva ascensió al tron tingué lloc després que aconseguís derrotar els exèrcits de Champa, un regne també hinduista de la costa central de Vietnam que el 1177 va saquejar Yasodharapura.

Un cop al poder, Jayavarman VII va emprendre el major programa constructor de la història d’Angkor, una activitat frenètica que alguns historiadors vinculen a la necessitat budista de redempció a través de la realització d’actes de mèrit i a la pèrdua de confiança en les divinitats tradicionals, Xiva i Vixnu, a l’hora de protegir la ciutat dels cham.

Jayavarman VII no va intentar desmantellar les institucions hinduistes però la seva fe explica perquè avui trobem relacionats al Buda monuments tan rellevants com l’enigmàtic Bayon, la piràmide del Baphuon o a les portalades de la muralla de la seva ciutat, Angkor Thom.

Ciutat hidràulica

Si les influències de la Índia ajudaren a articular la religió, l’Estat i la societat d’Angkor, el desenvolupament de les tècniques de gestió de l’aigua va ser el que en garantí la sostenibilitat econòmica.

A més dels edificis religiosos, els dirigents khmer també van promoure la construcció de canals i de grans reserves d’aigua o baray. El resultat va ser una vasta infraestructura de reg que convertia Angkor en una “ciutat hidràulica”, segons la definició de l’antic conservador del parc arqueològic, Bernard-Philippe Groslier.

D’aquesta manera, els khmer van aconseguir dominar un medi ambient condicionat pel clima monsònic, amb sis mesos d’intenses pluges seguits d’uns altres sis d’estació seca, per obtenir fins a tres collites d’arròs a l’any, un producció que permetia sostenir una població urbana que arribà a superar el mig milió d’habitants.

Però més enllà dels usos pràctics, l’aigua tenia un important rol simbòlic. D’una banda, alguns historiadors entenen que a través d’obres com el baray occidental, de 8 kilòmetres de llarg i 2,5 d’ample, el sobirà exhibia el seu poder. De l’altra, la seva presència encerclant temples o la ciutat contribuïa a presentar cada conjunt com una reproducció de l’Univers, on l’aigua simbolitzava l’Oceà i el monument, el Mont Meru, la muntanya sagrada hindú, residència de déus i centre físic del Cosmos.

Tots aquests elements entren en joc en l’obra mestra de l’art khmer clàssic, Angkor Vat, el temple, observatori astronòmic i mausoleu, construït per ordre de Suryavarman II en el moment de màxima expansió de l’imperi cambodjà.

El temple, d’una superfície de 200 hectàrees, és considerat el complex religiós més gran del món, tot i que el recinte també incloïa la nova capital de l’imperi. Just al centre s’alça el temple en si mateix que recull les característiques bàsiques de l’estil arquitectònic khmer: un conjunt de galeries que envolten una estructura piramidal, de tres nivells, culminada amb cinc torres que representen el Mont Meru.

A part de les dimensions, Angkor Vat es diferencia de la majoria de temples angkorians per la seva orientació cap a ponent en lloc de cap a l’est. Una de les explicacions més acceptades és que el temple està dedicat a Vixnu, deïtat sovint vinculada amb l’oest i la preferida del promotor, Suryavarman II, que trencava així la tradició xivaïta dels seus predecessors.

Per altres, l’orientació demostra que el temple fou inicialment concebut com a tomba del sobirà, una teoria que concorda amb el sentit de lectura dels 600 metres de relleus que decoren les galeries del temple. Aquests es recorren en sentit contrari a les agulles del rellotge, ordre invers a l’habitual, fet que en la tradició índia s’associa amb rituals funeraris.

La ubicació i la precisió de la construcció ha dut també alguns investigadors a concloure que l’edifici pretenia afavorir les observacions astronòmiques. D’altres, com Eleanor Mannika, han identificat una relació de proporcionalitat entre les distàncies entre sectors del temple i les quatre edats del pensament indi o yuga que el visitant travessaria metafòricament de camí entre l’accés occidental i la capella de la torre central on s’allotjava l’estàtua de Vixnu. La combinació de tots aquests elements fa que, segons David Chandler, Angkor Vat es pugui considerar com un codi religiós que podia ser llegit per un expert a mesura que aquest es desplaçava pels corredors.

La fi d’Angkor

I de cop, poc més de cent anys després de la visita de Zhou Daguan, la ciutat rica i esplèndida descrita per l’ambaixador xinès va quedar completament buida i abandonada a la voracitat de la selva. Amb una excepció: Angkor Vat, que continuaria sent utilitzat com a recinte religiós, tal com demostren inscripcions de finals del segle XVII.

Aleshores, però, l’edifici ja havia estat reconvertit, en vat, el temple del budisme theravada, religió que Zhou Daguan ja identificava com la majoritària a Yasodharapura i que ho continua sent a la Cambodja contemporània.

Però, per què els khmer van abandonar Angkor? Segurament, la pregunta té una resposta múltiple. L’explicació tradicional en culpa una invasió estrangera, la dels exèrcits d’Ayuthaya, capital del regne de Siam, que van saquejar Yasodharapura el 1431, data on se situa la fi del període angkorià.

La conversió de la població al budisme theravada també hauria tingut efectes subversius per la classe sacerdotal i dirigent, debilitada amb la introducció dels vat que els va fer perdre poder i capacitat de influència.

Alhora, la reactivació del comerç marítim al Mar de Xina Meridional va incentivar algunes d’aquestes elits a tornar cap a la riba del Mekong on des del segle XV i fins avui hi ha hagut les diferents capitals cambodjanes: Longvek, Udong o Phnom Penh.

Finalment, una última explicació tindria a veure amb factors climàtics i els seus efectes sobre els recursos hídrics dels quals depenia Angkor. Segons una investigació de la Universitat de Sydney, l’escalfament del Pacífic i el fenomen del Niño va provocar, entre els segles XIV i XV, períodes llargs de sequera, que reduïren la producció agrícola d’Angkor, seguits d’intensos monsons, que danyaren les seves infraestructures de reg i dipòsits d’aigua.

Amb tot, és probable que l’abandonament de Yasodharapura no fos definitiu fins a la meitat del segle XVI quan la monarquia cambodjana s’havia reorientat plenament cap el comerç des del Mekong, mentre la regió d’Angkor quedava cada vegada més sota la influència d’Ayuthaya, regne també theravada que absorbiria gran part del llegat cultural dels khmer, inclòs tot el cerimonial vinculat al devaraja.

El predomini de Siam es mantingué fins que Cambodja quedà integrada en la Indoxina francesa. Fou aleshores quan s’iniciaren els primers estudis i la restauració d’Angkor, interromputs durant la guerra civil i el règim dels Khmer Rojos, i represos el 1992 quan la UNESCO declarà el parc arqueològic patrimoni de la Humanitat.

Banderes i cervesa

La llengua, part del folklore o els jocs tradicionals de l’Any Nou Khmer són alguns dels elements de la societat angkoriana que els cambodjans d’avui encara preserven. L’orgull nacional s’alimenta d’una identificació amb aquell imperi i sobretot, amb Angkor Vat , l’únic vestigi arqueològic que apareix en la bandera d’un país. De fet, hi ha estat des de l’administració colonial francesa i en règims tan diversos com una Monarquia, una República, el règim dels Khmer Rojos, el pro-vietnamita i pro-soviètic que el va derrocar, l’Estat provisional anterior a la intervenció del país per part de l’ONU i, de nou, la Monarquia actual. El temple també apareix a la moneda mentre que Nagara Vatta va ser el nom del primer diari en llengua khmer. A més, els noms de Angkor Vat, Angkor, o de monuments com Bayon o Ta Phrom són utilitzats per batejar tot tipus de productes i negocis, inclosos la companyia aèria, Angkor Air, i el de la cervesa Angkor, que es comercialitza amb el patriòtic eslògan “la meva cervesa, el meu país”.